Jordi amor, el soroll s’apropa de nou! Fes el favor d’allargar el braç i així amb la mà esquerra prèmer el botó, deixant l’alarma sense veu. Has arribat just en més d’una ocasió i en aquests llocs oficials, la justícia es fa sola.

Llúcia amor meu, no ho puc remeiar! Saps, la meva estimada, com m’acontenta aprofitar aquests últims cinc minuts que són  una eternitat, forjada realitat. Mai sé a la nit  si l’oportunitat de veure´ns, mirar-nos, acariciar-nos, besar-nos, d´embolicar-nos despullats i fer l´amor serà viable i ho repetirem, les vegades que ens vingui de gust! Aquest treball, indica molt bé quan has de marxar però mai quan tornes. El pes de la incertesa és tan sostenible, que la por a perdre’t existeix de veritat. En aquell mateix instant, la temptació capritxosa d´acaparar l’un a  l’altre va vèncer literalment als seus sospirs. Va ser l’acció indicada segons la conjugació verbal complerta de l´infinitiu petonejar.  

A mesura que els rols del Jordi anaven arribant a la seva fi, de cop, un xiulet el va deixar atònit. Es va obrir la porta principal i el xerric va corrompre inclinar el coll. Llúcia, llevada i aixecada, amb la bata posada més l’afegit de l’anorac de fibres lleugeres però amb el major abillament d’abric possible, el seu somriure va avenir-se en un diminut murmureig. Però nina, que fas espavilada a aquestes hores? (diu ell). El teu horari és escandalosament vertiginós com per a estar aquí desperta, amb les teves apreciades botes de camp de les adorades vaquetes i preparar el meravellós entrepà, que només clissar-lo, aigua se’m fa la boca. Desitjo que recordis que el pa no tingui  la crosta tenebrosa, que em deixa baldat el paladar! Oh! amat, boqueronet… Ja ja ja!! (diu ella) Que poc que estàs per les coses! La teva debilitat convertida en virtut és la distracció aparentment més viril, quan sé que la teva memòria és tant potent com la del dofí.

Més tard trucaré als pares (diu ell). Avui és el “nostre” dia!  Aquell en el que la topada fortuïta amb el fregament d’ambdues mans, va permetre deixar-nos sense alè i aferrar-nos sense temor a dos perfectes desconeguts. Vàrem saber per un instant, que estàvem destinats a unificar i compartir el sentiment d’amor profund.

Quan va arribar en Jordi a port tots els seus companys l’estaven esperant, somrient, assenyalant amb el dit índex cap avall  ininterrompudament igual que quan el degoteig cau desmesuradament, la superfície de plàstic que cobreix el rellotge i suggereix com transcórrer la germanor de les varetes. Una salutació atemporal i curta es va poder fer, amb el seu marcatge habitual i rutinari. Nando, Sebas, Cesc, Quico i la nostra estimada Pepa a punt, escalfant motors, per a dur-nos a alta mar i amb la gratitud al Déu Neptú, recollir els seus fruits per alimentar als nostres considerats  compatriotes, habitants del poble natal.

73º nord de latitud, 25º oest de longitud, és la parada del viatge absent. La lectura de la carta cartogràfica ens proporciona un llarg recorregut amb trajecte plaent. Allí, enmig de tot aquest horitzó calmat, asseguts en cercle i subjectant-nos fortament  de les espatlles, orem amb les pregàries sincronitzant les veus de tots cinc a la vegada, que l’onatge no prengui partit en el dia d’avui, la línia clara sigui transparent i reafirmi la seva decència. Davant de tal actuació, estem preparats per al circuit de 10 hores seguides continuadament. És el moment crucial, per a llançar les xarxes….

Gràcies.

Sensiblement,

Gemma.

Comparteix...

Deixa un comentari

4 × quatre =