Aquella nit, donant voltes al llit, no podia clucar els ulls, com si l’espiral dels remolins organitzés els alderulls. El seu perímetre d’1.50m es feia petit. Influenciada pel cruel insomni, vaig deixar de pensar-hi i finalment, l’acte de dormir, em va posseir.

És l’endemà i sona  a les 06h el despertaor. Tot el quit del seu muntatge, és acaparador. Al pàrking ens vàrem trobar i cap als cotxes, al sr. Montseny de camí es va proposar. Sis alumnes i el nostre professor, tots en fila feiem cos d’una processó. Santa Fe del Montseny, escenari idílic, tenint en compte la seva  entranyable demostració del recorregut circular, com el disc vinílic.

Descarreguem les eines i ja no ho tenia clar. Els nervis, que fàcil són d’atacar. Tot just inicar el camí, el mentor en obrir la seva boca, l’expulsió del vocabulari sonava al jeroglífic d’una oca! A partir d’aquell mateix instant, vaig sentir, com els procediments de la maquinària començaven a embogir. Creia que amb les sis setmanes de teoria viscuda solemnement com a tensa, n’havia tingut prou per a limitar a ser propensa. Mal de cap i bloqueig mental vaig despertar, que les cares d’espantada no vaig gosar amagar.

El professor, ja em va veure venir i que fàcil sóc, de descobrir! En un tres i no res, ens vàrem enganxar a discutir: “deixeu-me tranquil·la”!  Vaig gosar dir. Conscient del preceptor haver-lo disgutat, quan es va acabar la sessió, el seu perdó va ser acceptat!

Rondaven en aquell paradís, mil i una imatges.  Però captar-les amb sistema manual…bbuuufff, per primer cop, era complex el seu passatge. Vaig esperar a estar sola en aquell lloc i massa aviat, vaig connectar amb el seu què, ben a poc a poc. Puresa en la melodia del silenci acompanyada de l’aroma natural, ella, l’aigua, em va hitpontitzar de forma abismal. Provar i provar, tantes vegades sense parar de repetir. Sabia que d’una manera o altra, podria ser capaç de complir.

Sempre Frédéric Chopin la creació sap capturar i fàcilment, va ésser quallar. Les agulles del rellotge insistien reiteradament afavorint la pèrdua de concentració. Meditant amb innovació, el seu tic-tac vaig deixar d’escoltar mentre el cor, no parava de bombejar. Així doncs, “L’IMPULS DEL BATEC” la  vaig nomenar.

Feliç el dia dels lliuraments dels premis era compartint l’oportunitat d’assistir, gaudint de les proeses dels altres aspirants i sense imaginar, la notícia versemblant. Guanyadora d’un diploma i menció d’àccèssit d’un centre oficial. Però per a mi el millor regal, va ser mostrar la ideologia passional durant les sis setmanes  d’exposició, a tota una població local.

Comparteix...

Deixa un comentari

7 + un =