Aquell dia no l’interessava ser reconeguda. El fet d’haver guanyat el premi de Ciències li va obrir massa portes però també, la reconduí, a sentir-se abatuda.

No podia sortir sola pel carrer. Els índexs l’assenyalaven com el moviment, dels dits del guitarrer. Va sentir que córrer era el fet a esdevenir, va sentir que la vida li marxava i res, podia arrodonir.

Atabalada per aquest estil d’incomodació, es va proposar que rendir seria la millor opció. Dins de casa tancada com un gat, havia perdut la seva llibertat.

Disfressada. Vestit, maquillatge, perruca, parlar diferent, caminar estrany aparentment… El que li atorgava respirar de nou, era el fet d’anar CAMUFLADA. Ningú la coneixia, no sobresortia, passant desapercebuda i estava sobretot, completament arrelada

Un dia, però, distraient-se amb la televisió, va clissar una idea que la portaria a la màxima distracció. S’havia de vendre a si mateixa, comptant amb la intenció, de no perdre’s amb absolució..

Comparteix...

Deixa un comentari

12 + 20 =