Escrit de Gemma Garcia Grau
No persegueixo el temps.
Simplement, em deixo portar per ell,
caminant pel carrer,
amb les mans dins la costura,
que no trenca l’enllaç amb el forat del pantaló.
Parar l’orella com el so del campanar, es compromet a ensinistrar.
Per més elevat que ressoni, evitaré de claudicar.
És o sembla insignificant aquest compromís,
però quan tens les idees clares,
tot resulta al seu avís.
No segueixo cap camí definit. El destí no m’aporta cap oblit.
Les referències són gens pretencioses i les iniciatives sempre,
acompanyen les rúbriques fantasioses.
Qui diu que som línea? Quina anodínia.
Pujades i baixades les reconduim,
aprenem a portar-les al nostre camp de combat,
perque siguin equilibrades i calmades.
Sentir que l’energia creix i disminueix,
ho gestionem amb les eines mesurades.
Busquem que el treball es faci bé,
busquem calma per aquest any i el següent.
Perque si no és així,
ens trenca totes les dinàmiques que volem s’accentuin.
La reflexió d’avui és aquesta:
Mirar cap edanavant, és elogiós.
Posar-se a contemplar, és substanciós,
Analitzar cap endarrere, és audaç i beneficiós.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma.