Per Gemma Garcia Grau
Tinc la mala sort d’atipar-me de toxicitat. Sembla un camí tort i poc equilibrat.
No només la sang xusqulen, sinó que la meva substància, la busquen. No vull ser atrapada per la seva avorrida energia. Poso barreres, parets i distàncies. És l’única solució a aquesta bomba que explota i irradia.
Els agrada que tinc i qui sóc. Sembla que es dediquen a ells/elles ben poc. Agafen sense consentiment el que faig, el que m’agrada i el que tinc en ment. Paràsits són i s’enganxen a absorvir l’alegria. Deixen només doncs de vida, la melangia.
El millor fet és allunyar-se d’aquesta púrria. Desentendre’s del què no et pertoca, és el millor pas on tot, desemboca.
Gràcies.
Sensiblement,
Gemma