Per Gemma Garcia Grau

Estan reposats, escoltant la música de les onades i ens fan sentir vius, en aquest viure tant apagat.

Mantenim de moment, la distància prudencial. No ens tenim angúnia gestual, només que, la coneixença, no és encara prou habitual.

Sense saber com i girar-se al mateix temps, els braços varen fer un impertinent braçeig. Allò va causar un estret bombeig. El cor accelerat, demostrava un raig de titubeig.

Epitelis despertats, s’eriçaven com la contundència de les branques dels pins. Pell alarmada, era l’objectiu del cos, demostrar que el foc iniciava a ésser viu.

Aquell escalf no es retirava. Fred o calor era la seva finura de conjugació. Els dos cossos varen engegar a riure. Es veu que havíen agradat, en l’especial contacte consumat.

Aquell riure es va convertir en silenci, les mirades parlaven per sí soles, van fer un contacte humà, pell amb pell de cada mà es varen tocar. Sabien quina seria la següent actuació però,  no s’atreviren a tirar cap endavant aquella gran acció. Probar és el que varen decidir, perquè moltes ganes tenien d’emprendre aquell bes, sota el pi.

La proximitat del coll no es va ofrendre ni el gest era malaltís, simplement s’agradaven. I sabien que tocava venir. L’estirada del coll era permanent, la proximitat del tors no oblidava les idees de la seva ment. Els llavis es van dirigir cap a la seva direcció usual, volien fer ofrena al seu amor inicial.

Va arribar el moment escollit, el senyor bes, un bes d’amor senzill i humil, perquè ganes tenien i no en fugien, de les seves conseqüències. Les carns immantades  es tocaren i un petit pas endarrera feren. No era por, no, era aprovació.

Després de tot aquest gran montatge, la decisió de menjar-se els llavis va ser decisiu, no miraren qui hi havia al seu costat, al seu davant o al seu darrera. Aquell impuls els va oferir instint d’amor sincer, d’amor vertader…

Gràcies.

Sensiblement,

Gemma.

Comparteix...

Deixa un comentari

dos × dos =