Tot buscant pels arxius de l’ordinador he trobat una composició simètrica. Una memòria del que començava a sentir i guardada de l’any 2015. Els inicis a forjar una dinàmica personal, peculariar i particular varen debutar. La senzilla recomanació al seu dia es va oferir amb la possibilitat d’apuntar l’aglomeració d’emocions a una llibreta.  Vertaderament, m’ajudava a entreposar i exposar tots aquells sentiments que tenia guardats a dins però que clar, és difícil de trobar algú que t’escolti, cada vegada que tens aquest ofec i precises explosionar.

Poc a poc em sentia més còmoda el fet de narrar les peripècies diàries. No sabia qui les llegiria. Una xarxa social va ser l’arrel i en un primer instant, no vaig arribar a pensar que podria tenir alguna que altra repercussió. Dictaminant l’estil de vida, en moltes ocasions, no percebia que les paraules fossin compreses amb la direcció que volia mostrar, des d’un punt de vista sensiblement alternatiu.  Cal dir, que també em sentia amenaçada perquè hi havia crítiques de les quals m’agradaven i d’altres no. Tot ajuda. Aprens quin és el llindar de tolerància i d’acceptació quan despulles la teva intimitat a un gran públic. I saps que pot passar de tot!

En aquest petit incís, un gran mentor va trucar a la porta. Un escriptor és. Un estudiant de les lletres on la seva entrega es declina favorablement. Anys ja porta escrivint i comentant sobretot l’estat de la política catalana. El señor F, el nombro. Aquelles coses que passen i no saps perquè. El destí de vegades et dius que és, però no ho saps prou i succeeix. Un missatge un dia vaig trobar. La seva lectura era clara… volia conèixer en persona per a comprovar si darrera de la pantalla era igual que a distància electrònica. L’oportunitat va esdevenir. I cal esmentar que a cada encontre el seu vot era dit amb veu de força: publica! Ell, va ser el detonant que em posés amb contacte amb el sr. J,  l’editor. Agraïda en sóc per tota la paciència que ofereix quan sento que no tinc el “meu temps de passió” quan voldria. Sino quan puc. Avui ús nombro perquè ja sabeu del cert, que sou part del protagonisme:  Mestres!

Gaudiu del que vaig presenciar una tarda d’estiu quan l’aigua disposada a nivell horitzontal i salinitzada completament, va cursar amb aquesta gran temptació:

De peu, en aquell moment que finalitza l’amuntegament de les partícules fines, ersosionades, dessecades  i comença la calvalcada de la victòria de l’efusió aquosa tornassolada exhibint el seu magnífic potencial d’impregnació, s’interrompre la fi del silenci de l’acaparadora brisa. La mirada s’enlaira en direcció al seu futur, desprenent un moviment calculat i realitzat amb equilibri acompassat tot acompanyant el cos, fent un pas cap a davant.

Estesa a sobre de la seva capa humida era el principi de l’idea declarada com a tal però a mesura que la dansa em canalitzava més enllà del que els peus poguessin palpar, endinsada dins del mar hi vaig decidir prosperar.

Dins de l’aigua, sentint com la seva fredor aminorada es compensa amb la termoregulació corporal, el llençol de plata abraça amb fascinació i adoració una ona més. Em deixo envoltar per la seva tendresa de líquid sedós. Miro al seu reflex i percebo com el pes, es dilueix amb la seva grandesa i generositat massa. El meu cos, física pura, vectors, sistema de palanques, lleis de la gravetat desapareix, simplement traspuar i flueixo amb aquest estat natural.

Em confonc amb el paral·lelogram de 4 costats iguals, és a dir el rombe, que confeccionen la conjunció de totes les mans entrellaçades entre sí… ànimes que conflueixen amb harmonia.

Agraeïxo com ella, l’aigua, apura per a entreteixir per tots els racons i amagatalls de la pell.
La seva suavitat, placidesa, dolçor, finura em provoca assossegar, aplacar, apaivagar, asserenar, relaxar…

El sol, sempre indicant, orientant, assessorant, aconsellant, comunicant el camí de la llum… Ell avisa que és l’instant precís… el de traslluir.

Gràcies.

Sensiblement,

Gemma.

Foto: Gemma Garcia

Comparteix...

Deixa un comentari

1 × dos =