Autor: Esteve Rodoreda

Era en un Ple del 2016 que l’Ajuntament de Sant Celoni incloïa en els pressupostos del 2017 una partida per començar a estudiar el que serà el futur Pla d’Ordenació Urbana Municipal, POUM, que  serà l’instrument que permetrà planificar, ordenar i gestionar la nostra convivència com  a poble. El  POUM vigent data del 1997. Han passat 20 anys i el nostre padró, també, ha canviat. Amb 49 anys, hem doblat el padró; l’any 1967 érem 8108 celonins i l’any 2016  en som 17540.

Durant molts anys la idea que va prevaldre, en el marc del Pla General, estava regida pel concepte de creixement urbanístic; és a dir, com havíem de créixer i com ens afectava,  particularment, aquest creixement. Val a dir, però, que sempre hi havia qui a part d’aquestes consideracions, adoptava una perspectiva on els interessos anaven per altres verals. Sant Celoni, ha tingut les seves trapelleries.

Històricament, i acceptant que es tracta d’una visió molt reduccionista del què és l’urbanisme, el creixement s’ha plantejat com una invasió al camp, és a dir, com una mera aplicació de la normativa general vigent, on es definien els espais horitzontals i verticals. La història de l’urbanisme com a tal, es comença a desenvolupar a partir de la segona meitat del segle  XVIII, com a resposta a la massificació urbana fruit de la revolució industrial, capgirant, així, la relació ciutat-camp. Prèviament, la morfologia de les ciutats es va configurar a través de les diferents èpoques culturals en les què ha transitat la història. De fet, algunes d’aquestes ciutats són, avui dia, fita  turística com a exponents de ciutats medievals (Carcassona), o barroques (Viena).

Descongestionar l’amuntegament que s’havia concentrat a les ciutats, sobretot, en el que havia estat el nucli antic, va ser l’embrió del que avui dia és l’urbanisme. El desenvolupament dels eixamples, la incorporació del moviment en el si de l’estructura bàsica de la ciutat o la preocupació per la higiene són aspectes que, mica en mica, es varen anar introduint a l’urbanisme, amb l’objectiu de donar resposta a les problemàtiques existents; Le Corbusier en va ser un dels pioners.

Malgrat que històricament créixer i decréixer esdevenien dos conceptes antagònics en la semàntica urbanística, avui dia, ambdós hi tenen cabuda. Detroit n’és un clar exponent; doncs, esdevé un exemple de planificació urbanística en la reordenació de la seva davallada. Sant Celoni, també en podria ser un, tenint en compte que a l’any 1970, en un ple, l’Ajuntament va aprovar, de forma provisional, un PGOU que contemplava un creixement poblacional de fins a 120.000 habitants! Créixer sempre es fa en detriment d’altri, implica consum, assimilació i resultats, tot plegat, en un marc temporal concret. Actualment l’urbanisme preveu la incorporació de límits en qualsevol direcció, lluny del creixement desmesurat que tècnics i polítics preveien per Sant Celoni, als anys 70.

Un dels darrers aspectes que ha incorporat l’urbanisme és l’ecologia urbana, fruit, entre d’altres, de l’espectacular increment demogràfic que s’ha produït al llarg del segle XX (un augment poblacional de fins a 4.420 milions de persones que significa, gairebé, quadruplicar la població  en relació a la de l’inici de segle). L’ecologia urbana considera la ciutat com un sistema que consumeix una gran quantitat de recursos (ocupació del sòl, recursos naturals, energia, residus, etc.) a fi de mantenir la seva població; el consum és tal que ens aboca a un atzucac, causant, així, tot un seguit de disfuncions ambientals. És en l’àmbit de l’ocupació del sòl que l’ecologia posa en alerta el què havia estat un paradigma de  prestigi social: viure en zones de baixa densitat es posa en qüestió i s’introdueix com a resposta el concepte d’edificació de densitat mitjana. Es pot afirmar, doncs, que la disciplina de l’ecologia urbana ha pres lloc a la taula de l’urbanisme per no aixecar-se’n més i la dialèctica camp/ciutat, en el sentit més ampli possible, ha de contemplar el respecte de les parts. La cultura ha de fornir dels elements perquè tot això sigui possible, deixant pas a la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional i l’equitat territorial. A Copenhaguen aquesta prevalença formulada s’ha trencat, l’ús excessiu de la bicicleta ha anat en detriment del vianant. Serà necessària una normativa nova o una reformulació de la planificació urbanística existent que condueixin vers al respecte de les parts i, per tant, a la convivència, mediant, sempre, a través a de la cultura.

Paz Maroto ens diu que un urbanista, a la dècada dels 60, “era una barreja d’enginyer, arquitecte i topògraf”. I és en aquesta dècada, la dels  60, que, sota la premissa de l’interès general i de la planificació territorial, imposada pels estaments superiors, Sant Celoni va ser fragmentada per tres barreres lineals que condicionen la morfologia urbana (l’autopista, el tren d’alta velocitat i les línies d’alta tensió). A més a més, aquestes infraestructures generen d’altres impactes ambientals, tals i com la contaminació acústica (a tall d’exemple, la AP7 suporta una IMD a l’entorn dels 40.000 vehicles i en, el cas ferroviari, quan funcioni el corredor mediterrani s’incrementarà en molt el nombre de trens,prenen com a referència el túnel que s’ha obert sota els Alps,línia fèrria de naturalesa similar,on s’hi preveuen que passin 320 trens diaris), la contaminació atmosfèrica (associada als vehicles de combustió) o la contaminació electromagnètica associada a les línies d’alta tensió. En relació a aquestes darreres infraestructures, cal esmentar, a més, que actualment la Generalitat està estudiant la possibilitat que  una de les tres línies que travessen el municipi, amb un voltatge actual de 132.000 V, incrementi el seu voltatge fins a 200.000 V, amb els impactes derivats que això suposa; a més, es contempla, el soterrament d’un tram d’aquesta línia, podent-se incrementar, així, l’efecte electromagnètic fins a tres vegades. Se’ns dirà que  tot es farà segons les normatives actuals, però les normatives canvien, en canvi, els habitatges hi restaran.

Alguns dels impactes associats a aquestes infraestructures afecten directament a la nostra salut. Es per això, que la salut també ha començat a prendre part en aquesta àrea complexa que és                 l’ urbanisme, com al seu dia, ho va fer l’ecologia , la sociologia, la geografia, l’economia, el dret o la cultura, a més, és clar, de l’enginyeria i de l’arquitectura.  L’Urbanisme, doncs, ja no és cosa d’edificis, carrers , equipaments, xarxes … és un complex d’ estructures i teixit social que requereix del treball integrat i cohesionat d’un ventall de professionals multidisciplinar. Aquests hauran de dissenyar, ordenar, planificar, proposar, intervenir, preveure,.. les línies estratègiques i directrius d’ordenació i planificació del municipi. Així mateix, també, hauran de reparar, formulant noves propostes, tot allò que en resti de decisions urbanístiques anteriors i que, en l’actualitat, resultarien inadmissibles.

El ciutadà, les associacions de veïns i les entitats han pres, també, rellevància en l’àmbit urbà i a la vegada en prenen el protagonisme en esdevenir un agent actiu. El consum, la mobilització i l’ocupació del territori són les accions que  plantejaran nous reptes per l’ urbanisme; caldrà equilibrar-ne les conseqüències com el canvi climàtic emprant conceptes com la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional i l’equitat territorial.

Seran doncs les estructures imposades des de fora  i les proposades per nosaltres mateixos les que definiran el què i el com han de ser els llocs per on el teixit social pugui aconseguir  avenços de valor afegit en el marc que li és propi, que és l’espai públic. Aquest marc que ha de ser obert i integrador, ha de permetre donar pas a un gaudir que ens faci sentir orgullosos del nostre poble; no repetim models estandarditzats d’expressió autista i de resultat «dejà vu».

EL pais de les meravelles artificials II

Comparteix...

Deixa un comentari

divuit − dos =